20. El rec Salins, la Rubina i l’antic estany de Castelló
EL REC DELS SALINS, LA RUBINA I L’ANTIC ESTANY DE CASTELLÓ
Empuriabrava es troba situada en una zona d’antics aiguamolls, entre la platja, el riu la Muga, el rec dels Salins, la Rubina i l’antic estany de Castelló. Testimonis històrics d’època romana i medieval ja en parlen com d’una zona comercial, pesquera i explotació salina, que són les activitats tradicionals d’aquesta població de la costa fins a l’expansió urbanística del litoral.
Una de les referències historiogràfiques més antigues d’aquests paratges la trobem a la descripció de l’antic estany de Tonó (stagnum Castilionis) feta pel poeta, astrònom i geògraf romà Ruf Fest Aviè, en el següent fragment de la seva obra Ora maritima (‘Costes marítimes’):
(…) Stagnum inde Toni montium in radicibus
Tononitaeque attollitur ru[m]pis iugum.
Per quae sonorus volvit aequor spumeum
Anystus amni(s) et salum fluctu secat. (…)
“Després l’estany de Tonó al peu de les muntanyes i
al cap de la penya Tononita s’alça
per on el sonor riu Anist remou les seves aigües escumoses,
tallant el mar amb el seu corrent.”
L’estany de Castelló era una font important de recursos naturals per a la vila i alhora una font d’ingressos per al comú de la vila i per als comtes d’Empúries, per la qual cosa va ser objecte també de llargs plets judicials amb altres poders de l’època, com els abats del monestir de Sant Pere de Rodes. L’estany va existir fins a l’època moderna (s. xviii-xix), moment a partir del qual es decideix el desviament del riu la Muga directament cap al mar, cosa que comporta la dessecació de l’estany per tal de guanyar terrenys de pastura i agrícoles.
L’estany es connectava amb el mar mitjançant diversos recs, un dels quals és l’actual rec dels Salins, que marca el límit d’Empuriabrava pel costat de llevant i la separa de la zona natural de la Rubina. A la zona de l’actual Empuriabrava i a prop del rec dels Salins, hi ha documentades la Casa de l’Estany i la Casa de la Sal, construïdes amb finalitats relacionades amb l’ús i l’explotació dels recursos de l’antic estany de Castelló d’Empúries i amb la gabella de la sal que se n’extreia. Ambdues edificacions, d’origen medieval —la casa de la gabella de la sal (domus sive botige salis) està documentada en una àpoca de 1362 pel pagament d’unes obres a l’edifici—, apareixen també especificades en plànols del segle XVIII.
LA ACEQUIA DE SALINS, LA RUBINA Y EL ANTIGUO ESTANQUE DE CASTELLÓ
Una de las referencias historiográficas más antiguas de estos parajes la encontramos en la descripción del antiguo estanque de Tonó (stagnum Castilionis) hecha por el poeta, astrónomo y geógrafo romano Rufo Festo Avieno en el siguiente fragmento de su obra Ora maritima (‘Costas marítimas’):
(…) Stagnum inde Toni montium in radicibus
Tononitaeque attollitur ru[m]pis iugum.
Per quae sonorus volvit aequor spumeum
Anystus amni(s) et salum fluctu secat. (…)
“Después el estanque de Tonó al pie de las montañas y
en lo alto de la peña se levanta
por donde el sonoro río Anistos remueve sus aguas espumosas,
cortando el mar con su corriente”.
El estanque de Castelló era una importante fuente de recursos naturales para la población y a la vez una fuente de ingresos para el común de la población y para los condes de Empúries, por lo que también fue objeto de largos pleitos judiciales con otros poderes de la época, como los abades del monasterio de Sant Pere de Rodes. El estanque existió hasta la época moderna (s. xviii-xix), momento a partir del cual se decide el desvío del río la Muga directamente hacia el mar, lo que comporta la desecación del estanque para ganar terrenos de pasto y agrícolas.
El estanque se conectaba con el mar mediante varias acequias, una de las cuales es la actual acequia de Salins, que marca el límite de Empuriabrava por el lado de levante y la separa de la zona rural de la Rubina. En la zona de la actual Empuriabrava y cerca de la acequia de Salins, están documentadas la Casa de l’Estany y la Casa de la Sal, construidas con fines relacionados con el uso y la explotación de los recursos del antiguo estanque de Castelló d’Empúries, y con la gabela de la sal que se extraía del mismo. Ambas edificaciones, de origen medieval —la casa de la gabela de la sal (domus sive botige salis) está documentada en una ápoca de 1362 por el pago de unas obras en el edificio—, aparecen también especificadas en planos del siglo xviii.
THE SALINS IRRIGATION CANAL, THE RUBINA AND THE OLD CASTELLÓ LAKE
One of the oldest historiographic references to this region is in the description of the old Tonó Lake (stagnum Castilionis) provided by Rufus Festus Avienus, a Roman poet, astronomer and geographer, in the following fragment of his work Ora maritima (‘Maritime Coasts’):
(…) Stagnum inde Toni montium in radicibus
Tononitaeque attollitur ru[m]pis iugum.
Per quae sonorus volvit aequor spumeum
Anystus amni(s) et salum fluctu secat. (…)
“After the Tonó lake the foot of the mountains and
the head of the Tononita rock
where the loud river Anist shakes its foamy waters,
cutting into the sea with its current”.
The Castelló Lake was an important source of natural resources for the town, bringing money into the town and to the coffers of the counts of Empúries, a fact that led to long legal processes with other contemporary powers, like the abbots of the Sant Pere de Rodes monastery. The lake existed until modern days (18th-19th centuries), when it was decided that the La Muga River should be diverted directly into the sea, leading to the drying of the lake to gain land for pasture and agriculture.
The lake was connected to the sea by various canals, and among them the Salins irrigation canal, which also limits Empuriabrava to the east, separating the marina from the Rubina area. In the placement of present-day Empuriabrava, near the Salins irrigation canal, there is documentation attesting the presence of the Casa de l’Estany (House of the Lake) and the Casa de la Sal (House of the Salt), which were built to manage and exploit the natural resources of the Castelló d’Empúries lake and deal with the tax charged on the salt; both buildings, medieval in origin -the house of the tax salt (domus sive botige salis) is mentioned in a 1362 document about works carried out in the building- are also mentioned in 18th century plans.
LE CANAL SALINS, LA RUBINA ET L’ANCIEN ÉTANG DE CASTELLÓ
L’une des références historiographiques les plus anciennes de ces sites se trouve dans la description de l’ancien étang de Tonó (stagnum Castilionis) faite par le poète, astronome et géographe romain Rufus Fest Aviè, dans le fragment suivant de son œuvre Ora maritima (« Rivages maritimes ») :
« (…) Stagnum inde Toni montium in radicibus
Tononitaeque attollitur ru[m]pis iugum.
Per quae sonorus volvit aequor spumeum
Anystus amni(s) et salum fluctu secat. (…) »
« Après l’étang de Tonó, au pied des montagnes et
s’élève la tête du rocher Tononita
là où le sonore fleuve Anist remue ses eaux moussantes,
coupant la mer avec son courant. »
L’étang de Castelló était une importante source de ressources naturelles pour la ville, mais aussi une source de revenus pour toute la commune et pour les comtes d’Empúries ; il fut donc l’objet de longues procédures judiciaires avec d’autres pouvoirs de l’époque, comme les abbés du monastère de Sant Pere de Rodes. L’étang exista jusqu’à l’époque moderne (XVIII-XIXe siècles), période à laquelle il fut décidé de dévier le fleuve La Muga directement vers la mer, afin d’assécher l’étang et ainsi obtenir de nouveaux terrains pour les pâturages et l’agriculture.
L’étang était relié à la mer par divers canaux, dont l’un est l’actuel canal de Salins, qui marque la limite d’Empuriabrava à l’est et sépare la marina de la zone naturelle de la Rubina. Dans la zone de l’actuelle Empuriabrava et du canal de Salins des témoignages évoquent également la Casa de l’Estany (« Maison de l’étang ») et la Casa de la sal (« Maison du sel »), toutes deux liées à l’utilisation et à l’exploitation des ressources de l’ancien étang de Castelló d’Empúries et à la gabelle du sel que l’on en extrayait. Les deux constructions d’origine médiévale (la maison ou l’entrepôt de la gabelle du sel – domus sive botige salis – est évoquée dans un document de 1362 relatif au paiement de travaux effectués dans le bâtiment) figurent également sur les plans du XVIIIe siècle.
BEWÄSSERUNGSKANAL REC SALINS, LA RUBINA UND DER EHEMALIGE SEE ESTANY DE CASTELLÓ
Eine der ältesten historiographischen Referenzen über diese Stellen findet sich in der Beschreibung des ehemaligen Sees von Tonó („stagnum Castilionis”) des römischen Dichters, Astronomen und Geographen Rufus Festus Avienus in dem folgenden Fragment seines Werks „Ora maritima” (Küsten des Mittelmeers):
(…) Stagnum inde Toni montium in radicibus
Tononitaeque attollitur ru[m]pis iugum.
Per quae sonorus volvit aequor spumeum
Anystus amni(s) et salum fluctu secat. (…)
„Hinter dem See Tono am Fuß der Berge und
wo sich die Felsspitze Tononita erhebt und
wo der rauschende Fluss Anist schäumend
seine Fluten ins Meer ergießt.”
Der Estany de Castelló war eine wichtige Quelle von natürlichen Ressourcen für den Ort und zugleich eine Quelle von Einnahmen für das Gemeinwesen und die Grafen von Empúries. Daher war er auch Gegenstand langer Gerichtsprozesse mit anderen Mächten jener Zeit wie den Äbten des Klosters Sant Pere de Rodes. Der See existierte bis in die Moderne (18.-19.Jahrhundert) und dann wurde die Umleitung des Flusses La Muga unmittelbar in Richtung Meer beschlossen, was zum Austrocknen des Sees für die Gewinnung von Weideland und Kulturboden führte.
Der See war durch mehrere Bewässerungsgräben („recs”)mit dem Meer verbunden. Einer von diesen, der heutige „Rec Salins”, markiert die Grenze von Empuriabrava im Westen und trennt es von dem Naturgebiet „La Rubina”. Auch auf dem Gebiet des heutigen Empuriabrava und des Bewässerungskanals „Rec dels Salins” findet man das Seehaus „Casa de l’Estany” und das Salzhaus „Casa de la Sal” dokumentiert, die in Verbindung mit dem Gebrauch und der Nutzung der Ressourcen der Fischerei am ehemaligen See von Castelló d’Empúries sowie mit der Salzsteuer „gabella” oder dem Handel mit dem gewonnenen Salz stehen; die beiden Gebäude aus dem Mittelalter – das Haus oder Lager der Salzsteuer „gabella” („domus salis”) ist in einer Nutzungspfandurkunde von 1362 für die Zahlung von Bauarbeiten an den Gebäude dokumentiert – sind auch in Plänen aus dem 18. Jahrhundert aufgeführt.
