Skip to content Skip to main navigation Skip to footer

EMPURIABRAVA, MARINA RESIDENCIAL

Castelló d’Empúries no va quedar al marge de l’auge del turisme a la Costa Brava durant la dècada de 1960. El 30 de setembre de 1964, l’empresa Eurobrava, SA (més tard Ampuriabrava, SA) va presentar un projecte a l’Ajuntament de Castelló d’Empúries per construir una zona residencial i un aeròdrom. Era una marina residencial que s’inspirava en algunes ciutats turístiques de Florida (EUA), on, a més dels habitatges amb jardí, hi havia una extensa xarxa de canals navegables. Aquest seria un dels atractius de la nova urbanització. La ubicació escollida era la franja litoral a llevant del terme, que aleshores era una àrea agrícola i de pastures situada entre la Muga i el rec dels Salins, i entre la carretera de Figueres a Roses i el mar.

Els socis fundadors de l’empresa promotora i del projecte de construcció d’Empuriabrava van ser Antonio de Moxó i Güell, marquès de Sant Mori i propietari de la major part dels terrenys on avui s’estén Empuriabrava, i els empresaris Miquel Arpa Batlle i Fernando de Vilallonga Rosell.

L’any següent, el 1965, ja es van fer els primers moviments de terres i aplanaments. La Comissió Provincial d’Urbanisme i Arquitectura va aprovar el Pla Parcial d’Ordenació “Ampuriabrava” el 26 de juny de 1967, data de naixement de la marina residencial d’Empuriabrava.

La construcció d’Empuriabrava es va desenvolupar en dues fases. La primera comprenia l’espai entre la zona marítima terrestre i el canal Medes, i des del rec dels Salins fins a la Muga. Els treballs de construcció dels canals, els carrers i serveis no s’havien aturat en cap moment, de manera que només quedava la construcció dels xalets. Així, doncs, el 1974 l’empresa Ampuriabrava, SA va cedir aquesta primera fase de construcció a l’Ajuntament de Castelló d’Empúries per tal d’oferir un millor servei als habitants i als usuaris. En aquests primers anys es va començar la construcció dels habitatges amb la fórmula de marina residencial, llavors original a Europa, que assoliria un gran èxit, sobretot entre el turisme alemany.

La segona fase, que comprenia la resta del territori, es va aprovar el 1976, però la cessió a l’Ajuntament de Castelló d’Empúries no va ser acceptada fins al 1980. Des d’aquell moment Empuriabrava es va integrar a la vila comtal per formar un únic municipi, però amb dos nuclis ben diferenciats: el centre històric i la marina residencial d’Empuriabrava.

Actualment, Empuriabrava disposa d’uns serveis consolidats i, a més de la zona edificada, hi ha zones verdes, comercials, esportives i d’oci, juntament amb els 23 quilòmetres de canals navegables i els ports. L’aeròdrom privat, a tocar de la carretera de Figueres a Roses, és un dels altres atractius, on la pràctica del paracaigudisme és reconeguda internacionalment. En definitiva, ens trobem davant d’una de les marines residencials més importants d’Europa pel que fa a l’oferta turística, nàutica i esportiva.

La transformació del paisatge, territori protegit.
La construcció d’Empuriabrava va provocar un gran impacte paisatgístic a la franja costanera de Castelló d’Empúries, fenomen que ja s’havia repetit en altres indrets, com a la veïna Roses, amb la construcció de Santa Margarita. A Sant Pere Pescador també es va projectar Port Llevant a la desembocadura del riu Fluvià, però es va paralitzar per la mobilització ciutadana i ecologista. Aquest va ser el punt d’inflexió per començar la recuperació dels espais naturals que estaven en perill d’extinció.

L’any 1976 es va crear el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos i la zona d’aiguamolls va ser declarada “Paisaje Pintoresco”. Va ser el 1983 quan es va aconseguir que el Parlament de Catalunya aprovés la Llei de declaració de paratges naturals d’interès nacional i reserves integrals dels Aiguamolls de l’Empordà.

Entre maresmes, aiguamolls i dunes costaneres, aquest indret protegit disposa d’una riquesa de fauna (mamífers, rèptils, amfibis, aus…) i flora excepcional. El parc natural es considera una zona d’especial protecció per a les aus, autòctones i migradores, i és un dels atractius turístics de la nostra vila i un referent per a estudiosos i especialistes.

 

EMPURIABRAVA, MARINA RESIDENCIAL

Castelló d’Empúries no quedó al margen del auge del turismo en la Costa Brava durante la década de 1960. El 30 de septiembre de 1964, la empresa Eurobrava, S.A. (más tarde Ampuriabrava, S.A.) presentó en el Ayuntamiento de Castelló d’Empúries para construir una zona residencial y un aeródromo. Era una marina residencial que se inspiraba en algunas ciudades turísticas de Florida (EE.UU.), donde, además de las viviendas con jardín, había una extensa red de canales navegables. Este sería uno de los atractivos de la nueva urbanización. La ubicación escogida era la franja litoral a levante del término, que entonces era un área agrícola y de pastos situada entre la Muga y la acequia de Salins, y entre la carretera de Figueres a Roses y el mar.

Los socios fundadores de la empresa promotora y del proyecto de construcción de Empuriabrava fueron Antonio de Moxó y Güell, marqués de Sant Mori y propietario de la mayor parte de los terrenos donde hoy se extiende Empuriabrava, y los empresarios Miquel Arpa Batlle y Fernando de Vilallonga Rosell.

En el año siguiente, 1965, ya tuvieron lugar los primeros movimientos de tierras y explanaciones. La Comisión Provincial de Urbanismo y Arquitectura aprobó el Plan Parcial de Ordenación “Ampuriabrava” el 26 de junio de 1967, fecha de nacimiento de la marina residencial de Empuriabrava.

La construcción de Empuriabrava se desarrolló en dos fases. La primera comprendía el espacio entre la zona marítima terrestre y el canal Medes, y desde la acequia de Salins hasta la Muga. Los trabajos de construcción de los canales, las calles y servicios no se habían detenido en ningún momento, de forma que solo quedaba la construcción de los chalés. Así, pues, en 1974 la empresa Ampuriabrava, S.A. cedió esta primera fase de construcción al Ayuntamiento de Castelló d’Empúries para ofrecer un mejor servicio a los habitantes y usuarios. En estos primeros años se inició la construcción de las viviendas con la fórmula de marina residencial, entonces original en Europa, que conseguiría un gran éxito, sobre todo entre el turismo alemán.

La segunda fase, que comprendía el resto del territorio, se aprobó en 1976, pero la cesión al Ayuntamiento de Castelló d’Empúries no fue aceptada hasta 1980. Desde aquel momento, Empuriabrava se integró en la población condal para formar un único municipio aunque con dos núcleos bien diferenciados: el centro histórico y la marina residencial de Empuriabrava.

Actualmente, Empuriabrava dispone de unos servicios consolidados y, además de la zona edificada, hay zonas verdes, comerciales, deportivas y de ocio, junto con los 23 kilómetros de canales navegables y los puertos. El aeródromo privado, muy cerca de la carretera de Figueres a Roses, es otro de los atractivos en el que la práctica del paracaidismo es reconocida internacionalmente. En definitiva, nos encontramos ante una de las marinas residenciales más importantes de Europa en cuanto a oferta turística, náutica y deportiva.

La transformación del paisaje, territorio protegido
La construcción de Empuriabrava provocó un gran impacto paisajístico en la franja costera de Castelló d’Empúries, un fenómeno que ya se había reproducido en otros lugares, como en la vecina Roses con la construcción de Santa Margarita. En Sant Pere Pescador también se proyectó Puerto Levante en la desembocadura del río Fluvià, pero la iniciativa fue paralizada por la movilización ciudadana y ecologista. Ese fue el punto de inflexión para comenzar con la recuperación de los espacios naturales que estaban en peligro de extinción.

En el año 1976 se creó el Grupo de Defensa de los Humedales Ampurdaneses y la zona de “aiguamolls” fue declarada “Paisaje Pintoresco”. Fue en 1983 cuando se consiguió que el Parlamento de Cataluña aprobara la Ley de declaración de parajes naturales de interés nacional y reservas integrales de los humedales de l’Empordà.

Entre marismas, humedales y las dunas costeras, este lugar protegido dispone de una riqueza excepcional de fauna (mamíferos, reptiles, anfibios, aves…) y flora. El parque natural es considerado una zona de especial protección para las aves, tanto autóctonas como migratorias. Es uno de los atractivos turísticos de nuestra ciudad y un referente para estudiosos y especialistas.

 

EMPURIABRAVA, RESIDENTIAL MARINA

Along with most of the Costa Brava, Castelló d’Empúries was engulfed by the boom in tourism experienced during the 1960s. On the 30th of September 1964, Eurobrava S.A. (the company would later change its name to Ampuriabrava, S.A.) presented a project for a residential area and an airfield to the Castelló d’Empúries city hall. It was a residential marina inspired by the touristic cities in Florida (US); the housing was not only surrounded by gardens, there would also be a wide net of navigable canals. This was one of the main attractions of this new residential area. The chosen placement was in the eastern part of the city’s land, in an area that was then dedicated to farming, between the La Muga River and the Salins irrigation canal and also between the road leading from Figueres to Roses and the sea.

The founding partners of the company promoting the construction of Empuriabrava were Antonio de Moxó i Güell, Marquis of Sant Mori and owner of most of the land of what is now Empuriabrava, and the businessmen Miquel Arpa Batlle and Fernando de Vilallonga Rosell.

The following year, 1965, saw the first movement of land. The Provincial Commission of Urbanism and Architecture approved the “Ampuriabrava” Lay Out Plan on the 26th of June, 1967, the official date of birth of the Empuriabrava residential marina.

The building of Empuriabrava took place in two different phases. The first encompassed the area between the shore and the Medes Canal, and from the Salins irrigation canal to the La Muga River. The construction of the canals, the streets and the services continued, and only the construction of the housing was still pending. In 1974, Ampuriabrava, S.A. ceded this part of the project to the Castelló d’Empúries city hall, in order to offer a better service to its inhabitants and to its users. It was in those first years that the building of houses following the residential marina formula started, a model that was yet unknown in Europe and that would prove to be very successful, particularly among German tourists.

The second phase, covering most of the allotted area, was approved in 1976, but the transfer to the Castelló d’Empúries city hall wasn’t approved until 1980. From that moment on, Empuriabrava became integrated into the municipality, even though it was a town with two very distinct hubs: the historical centre and the residential marina in Empuriabrava.

Nowadays, Empuriabrava has well-established services and –other than the housing itself- an offer of green zones, shopping areas, sporting facilities, leisure… along with 23 kilometres of navigable canals and ports. The private airfield, next to the road connecting Figueres with Roses, is one of its main attractions; it is a hot spot for parachuting with international repute.

We are, in short, in one of the most important residential marinas in Europe, as far as touristic, nautical and sport offers are concerned.

The transformation of the countryside, a protected territory
The construction of Empuriabrava had a major impact on the Castelló d’Empúries coastline. This phenomenon had already taken place in other areas, like in the neighbouring Roses with the construction of Santa Margarita. An area called Port Llevant was projected in Sant Pere Pescador but was eventually stopped due to the protests of the ecologists and the neighbours. This was the point of inflection that signalled the beginning of the fight to recover the natural spaces that were seriously at risk.

In 1976 the Group in Defence of the Wetlands of the Empordà was created, leading to the wetlands being declared a “Picturesque Landscape”. In 1983, the Catalan Parliament approved the law regulating natural areas of national interest and the natural reserves of the Empordà Wetlands.

Its coastal swamps, wetlands and dunes give this protected area an exceptional variety in flora and fauna (mammals, reptiles, amphibians, birds…). The natural park is particularly important ornithologically, both for migrant and local birds, and it is one of the touristic attractions of our town, and a reference for experts in the field.

 

EMPURIABRAVA, MARINA RÉSIDENTIELLE

Castelló d’Empúries n’est pas restée en marge de l’essor du tourisme de la Costa Brava pendant les années 1960. Le 30 septembre 1964, l’entreprise Eurobrava, SA (qui deviendra plus tard Ampuriabrava, SA) présenta un projet à la mairie de Castelló d’Empúries pour construire une zone résidentielle et un aérodrome. Il s’agissait d’une marina résidentielle inspirée de villes touristiques de Floride (É.-U.), comprenant, outre des maisons avec jardin, un grand réseau de canaux navigables. Cette caractéristique était l’un des points forts de la nouvelle résidence. La situation choisie fut la frange littorale à l’est de la commune qui n’était alors qu’un terrain agricole et de pâturages, situé entre La Muga et le canal de Salins, et entre la route de Figueres à Roses et la mer.

Les fondateurs de l’entreprise promotrice et du projet de construction d’Empuriabrava étaient Antonio de Moxó i Güell, marquis de Sant Mori et propriétaire de la plus grande partie des terrains de l’actuelle Empuriabrava, et les entrepreneurs Miquel Arpa Batlle et Fernando de Vilallonga Rosell.

L’année suivante, en 1965, les premiers travaux de terrassement et de nivellement débutèrent. Le 26 juin 1967, la Commission provinciale d’Urbanisme et d’Architecture approuva le Plan partiel d’aménagement « Ampuriabrava » et c’est cette date que l’on retient comme la date de naissance de la marina résidentielle d’Empuriabrava.

La construction d’Empuriabrava fut exécutée en deux phases. La première phase se centra sur le terrain situé entre la zone maritime terrestre et le canal Medes, et du canal de Salins jusqu’à La Muga. Les travaux de construction des canaux, des rues et des commerces n’avaient jamais cessé ; il ne restait donc plus qu’à bâtir les maisons. Ainsi, en 1974, la société Ampuriabrava, SA céda cette première phase de construction à la mairie de Castelló d’Empúries afin d’offrir un meilleur service aux habitants et aux utilisateurs. La construction des logements commença dans les premières années selon la formule de marina résidentielle ; une configuration alors inédite en Europe et qui remporta un vif succès, en particulier auprès des touristes allemands.

La deuxième phase, qui comprenait le reste du territoire, fut approuvée en 1976, mais la cession à la mairie de Castelló d’Empúries ne fut acceptée qu’en 1980. À compter de cette date, Empuriabrava fut intégrée à la ville comtale pour former une municipalité à part entière, tout en maintenant deux centres bien distincts : le centre historique et la marina résidentielle d’Empuriabrava.

Actuellement, Empuriabrava dispose de nombreux services et, en plus des bâtiments, on y trouve des zones vertes, commerciales, sportives et de loisirs, sans compter les 23 kilomètres de canaux navigables et les ports. Autre atout majeur du site : l’aérodrome privé connu dans le monde entier par les amateurs de parachutisme et qui jouxte la route de Figueres à Roses. En définitive, il s’agit de l’une des marinas résidentielles les plus importantes d’Europe en termes d’offre touristique, nautique et sportive.

La transformation du paysage, territoire protégé
La construction d’Empuriabrava eut un impact indiscutable sur le paysage de la frange côtière de Castelló d’Empúries; un phénomène qui s’était déjà produit à d’autres endroits, comme dans le village voisin de Roses avec la construction de Santa Margarita. À Sant Pere Pescador, un projet similaire intitulé Port Llevant fut mis en avant pour l’embouchure du fleuve Fluvià, mais il fut paralysé par la forte mobilisation citoyenne et écologiste. Ce fut le point d’inflexion qui permit de commencer à récupérer des espaces naturels alors menacés de disparition.

En 1976, le Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos (Groupe de défense des marais de l’Ampourdan) fut créé et la zone des marais fut déclarée paysage pittoresque. En 1883, le parlement catalan approuva finalement une loi déclarant sites naturels d’intérêt national et réserves intégrales les marais de l’Ampourdan.

Avec ses marais, ses marécages et ses dunes côtières, ce site protégé jouit d’une richesse exceptionnelle en termes de faune (mammifères, reptiles, amphibiens, oiseaux, etc.) et de flore. Considéré comme une zone particulièrement protégée pour les oiseaux, autochtones et migrateurs, le parc naturel est l’un des atouts majeurs de notre ville et une référence pour les chercheurs et les spécialistes de ce domaine.

 

EMPURIABRAVA, YACHTHAFENSIEDLUNG

Castelló d’Empúries blieb nicht unberührt von der Tourismuswelle an der Costa Brava in den 1960er Jahren. Am 30. September 1964 stellte die Firma Eurobrava, SA (später Ampuriabrava, SA) der Gemeindeverwaltung von Castelló d’Empúries ein Projekt zum Bau einer Wohnsiedlung und eines Flughafens vor. Als Vorbild für die Yachthafensiedlung dienten Touristenorte in Florida (USA), in denen es außer Wohnungen mit Garten ein weitläufiges Netz von befahrbaren Kanälen gab, das ein besonderer Anziehungspunkt der neuen Siedlung wurde. Die würde eine der Sehenswürdigkeiten der neuen Siedlung. Der ausgewählte Standort war der Küstenstreifen im Osten des Gemeindebezirks, der damals ein landwirtschaftlich und als Weideland genutztes Gebiet zwischen dem Fluss La Muga und dem Bewässerungskanal „Rec dels Salins” sowie zwischen der Landstraße von Figueres nach Roses und dem Meer war.

Die Gründungspartner des Bauträgers und des Bauprojekts von Empuriabrava waren Antonio de Moxó i Güell, Markgraf von Sant Mori und Eigentümer des Großteils der Grundstücke, auf denen sich heute Empuriabrava befindet, sowie die Unternehmer Miquel Arpa Batlle und Fernando de Vilallonga Rosell.

Im Folgejahr 1965 fanden die ersten Bodenbewegungen und Planierungen statt. Der Ausschuss für Städtebau und Architektur der Provinz genehmigte den Teilraumordnungsplan „Ampuriabrava” am 26. Juni 1967, dem Entstehungsdatum der Yachthafensiedlung Empuriabrava.

Der Bau von Empuriabrava vollzog sich in zwei Phasen. Die erste umfasste den Bereich zwischen dem Meeres- und Landgebiet bis zum Medes-Kanal und vom Bewässerungskanal Rec Salins bis zum Fluss La Muga. Die Bauarbeiten für Kanäle, Straßen und Dienstleistungen wurden zu keinem Zeitpunkt unterbrochen, so dass nur noch die Häuser gebaut werden mussten. So gab 1974 die Firma Ampuriabrava, SA diese erste Bauphase an die Stadtverwaltung von Castelló d’Empúries ab, um den Bewohnern und Nutzern bessere Leistungen bieten zu können. In diesen ersten Jahren begann der Bau der Wohnhäuser nach dem ursprünglich aus Europa stammenden Konzept einer Yachthafensiedlung, das besonders von den deutschen Touristen sehr gut angenommen wurde.

Die zweite Phase, die das übrige Gebiet umfasste, wurde 1976 genehmigt, die Übergabe an die Stadtverwaltung von Castelló d’Empúries wurde jedoch erst 1980 angenommen. Ab diesem Zeitpunkt wurde Empuriabrava in den Gesamtort integriert und bildete eine eigene Gemeinde mit zwei klar abgegrenzten Teilbereichen: dem historischen Ortskern und der Yachthafensiedlung Empuriabrava.

Heute verfügt Empuriabrava über ein konsolidiertes Leistungsangebot. Neben den Gebäuden gibt es Grünanlagen, Einkaufs-, Sport- und Freizeitanlagen sowie 23 Kilometer befahrbare Kanäle und die Häfen. Der private Flugplatz gleich neben der Landstraße von Figueres nach Roses ist ein weiterer Anziehungspunkt, wo Fallschirmspringen internationale Anerkennung genießt. Wir befinden uns vor einer der bedeutendsten Yachthafensiedlungen Europas in Bezug auf das Angebot für Tourismus, Wassersport und Sport.

Landschaftsumgestaltung, Naturschutzgebiet
Der Bau von Empuriabrava hatte eine wesentliche Auswirkung auf die Landschaft des Küstenstreifens von Castelló d’Empúries, was bereits an anderen Orten wie dem benachbarten Roses durch den Bau der Siedlung Santa Margarita geschehen war. In Sant Pere Pescador war auch ein Hafen, Port Llevant, in der Mündung des Flusses Fluvià geplant. Das Projekt wurde jedoch aufgrund des Protests von Bürgerinitiativen und Naturschutzverbänden eingestellt. Dies war der Wendepunkt, von dem ab die Zurückgewinnung der vom Aussterben bedrohten Naturgebiete begann.

1976 wurde der Naturschutzverein der Feuchtgebiete (“aiguamolls”) des Empordà gegründet und das gesamte Feuchtgebiet wurde zur “Malerischen Landschaft” erklärt. 1983 wurde erreicht, dass das katalanische Parlament das Gesetz zur Erklärung von Naturräumen von Staatsinteresse und vollständigen Naturreservaten der Feuchtgebiete (“aiguamolls”) des Empordà erließ.

Mit Sümpfen, Feuchtgebieten und Küstendünen besitzt dieses Naturschutzgebiet eine Fülle von Fauna (Säugetiere, Reptilien, Amphibien, Vögel …) und außergewöhnlicher Flora. Der Naturpark gilt als ein besonderes Schutzgebiet für einheimische und Zugvögel und ist dadurch eine der touristischen Attraktionen unserer Stadt sowie ein Bezugspunkt für Forscher und Wissenschaftler.

Resum de la privadesa

Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.